Ahir vaig assistir a una sessió de formació en comunicació política en la que vaig gaudir més que ho he fet mai en qualsevol altra formació. Val a dir, que sempre he estat una persona molt inquieta en els temes de creixement personal i gairebé sempre cerco formacions (si pot ser molt pràctiques) en temes relacionats amb habilitats comunicatives, empatia, intel·ligència emocional, coach i d'altres qüestions vinculades a fer-te millor professional d'una forma molt transversal.
Durant les 3 hores vam fer un exercici a priori senzill. Es tractava de simular un debat polític sobre la independència (cómo no...) simulat als platós de TV3, canal declaradament sobiranista, i amb un moderador que semblava tenir carnet cupaire. De forma aleatòria ens vam repartir els papers i a mi, em va tocar ser una diputada al parlament d'esquerra republicana de Catalunya.
Semblava un exercici no massa difícil i divertit. Però no va ser així. En el meu cas, tenia algunes indicacions del formador: tu ets la autèntica independentista del debat, no deixis parlar al PP, interromp constantment al PSC, pren una actitud condescendent, el moderador et tractarà amb benevolència donant-te la paraula més que als altres, fes posar nerviosos als partits no independentistes...
Quina tensió, marededeusenyor! Va ser un debat d'uns 20 minuts en els que fins i tot la postura corporal, el to de veu, el posat facial i el moviment de les mans va ser posterior i detalladament avaluat.
Jo, que humilment reconec que tinc certa habilitat per parlar en públic i, tot i que molt millorable, tinc facilitat per ésser ràpida mentalment parlant (que d'això es tractava) vaig patir molt, i pensant-hi després, vaig arribar a dues conclusions: la primera és que fer televisió i ràdio bé, tal i com demana el públic i els temps que vivim, és molt més difícil del que pot semblar; i la segona, que defensar que amb la independència de Catalunya el món serà de color rosa i tots cagarem xocolata negra amb praliné és molt i molt fàcil.