Vull tenir temps

Els temps em marxa de les mans. Tinc una sensació constant de vertígen que fa que no controli les meves hores, els meus minuts i els meus segons. Sembla que no son meus, que un altre decideixi per mi a què dedico el meu temps. Se m'escapa, no el controlo, corre i corre i no aconsegueixo aturar-lo.

I això em fa sentir malament.

Fa molts dies que vull abraçar i petonejar la Martina i la Júlia, que vull fer un cafè amb la Raquel i explicar-li mil coses que m'estan passant. Ella em fa sentir bé, em relaxo quan hi parlo. Vull anar a fer una copa amb la Mercè, que sé que em necessita, tot i que no ho expliqui ni ho demani. Vull anar amb ella al teatre o a veure pallassos, és igual, riure i cridar ben fort. Vull passejar amb la Mònica, sentir-la com m'explica històries de la seva nova vida, veure com riu fins a fer-li mal la panxa, sentir-la feliç. Vull seure amb la meva germana, parlar de feina, de nosaltres, estimar-la més i entendre-la també més. Vull seure amb els meus pares, xerrar i xerrar de política amb ell, riure amb ella tot fent la maleta juntes per el seu primer viatge a l'extranger. Vull caminar tranquila amb els meus avis, sense parlar, només agafats de la mà. Vull tenir més temps per estimar el Javi, per seure amb ell, per parlar tranquils, per riure, per fer plans de futur, per abraçar-nos fins al cansament.

La vida, passa tan depressa...